Sense cap esbós, va nàixer el trage dels Benimerins en el rober de la Viuda de Trelis de la veïna ciutat d'Alcoi, al triar Manuel Gramage i Gonzalo Borredá les distintes robes que conformen el nostre vestit. Pantalons, camises, jupetins, turbants, capes i altres efectes de distints colors van ser trets de gran nombre de baüls i perxerons fins a trobar aquells que eren més del seu grat.

Per fortuna, som una de les poques comparses del bàndol moro que roman fidel a la seua primitiva vestimenta, tenint grans connotacions amb l'otomanic, molt propi de les filades d'Alcoi. El pantaló bombatxo a l'engròs setí roig; en groc pallós la faixa, que es remata per una borla del mateix color en cada un dels extrems; el jupetí en setí verd i magníficament llaurat amb brodadures de mitges llunes, palmeres, fulls i flors; del coll penja mitja lluna de metall, amb dos xicotetes cadenes que rematen una estrela de cinc puntes; els calcetins són blau turquí, i ens cobrim amb àmplia i alba capa amb caputxa i borla, forrada en blau ultramar.

Trage que es fa acompanyar des de 1.951 amb una bossa de cuiro bellament repujada i pintada amb vius colors, perquè les butxaques del bombatxo quedaven insuficients per a guardar els seus efectes més personals. Amb anterioritat, l'any 1949, van substituir els alfanges de fusta per una llança amb punta de metall cromat, més coincident amb el trage que tan bé lluïen. Des de llavors, l'alfange només és utilitzat per a extraure de l'espai belles formes pel cap d'esquadra.

Arribades les festes de 1.950, van pensar a confeccionar un vestit per al tir, que passaria a ser el primer de la comparsa. Cobria el cap un fes de feltre roig, i estava format, igual que el de gala, per bombatxo roig, faixa groga, jupetí verd amb brodats en to blau i roig terra, i un jersei de coll a la caixa en marró fosc, de mànega llarga o curta. Diferia del de gala, que totes les peces van ser confeccionades en cotó i no en ras.
A meitats de l'any de 1970, i dins d'una gran polèmica, la comparsa va canviar el trage de tir per la popular Gel·laba, guanyant en comoditat, encara que no en estètica. Es componia de llarg sobrepellís amb caputxa i negra borla, aristes de vius colors en groc, verd, blau i roig, junt amb l'innocu blanc, que encara portem com a segon trage acompanyat de fes, bossa de cuiro, sabates blanques i calcetins blaus.
Va partir la tan afortunada idea de la Junta Directiva de la comparsa, i en particular del primer tró Juliol Rubio, que van lluitar enverinadament per portar-la a feliç terme. Per a això, van prendre contacte amb el taller tèxtil de Rafael Albuixech, qui es va comprometre a teixir la tela i tindre-la disposada per a les festes. Com a dada curiosa cal assenyalar que el dibuix es va extraure del que tenia una vella engrunsadora, canviant tan sols els colors del teixit desgastat pel balanceig i el temps, pels que componen el trage de gala.